jueves, 26 de julio de 2012





Estar subjectes al judici públic no sempre agrada.


He escoltat els polítics, no em diuen res de nou. Tot el que fan és justificar la seva manca d´idees i tapar els seus errors, per aquest camí no es va enlloc. Si no hi posem fre, seguiran passant-s´ho bé i escridassant-se en aquest gran teatre de titelles que és la política actual.

Continuem necesitan una reconciliació política a Olesa i que aquesta respongui a un gest de sinceritat. Ho necessitem tots en una mesura o una altra, perqué Olesa continua sent, després dels anys, un projecte, no tenim de continuar passant pàgina, tenim de començar a obrir portes. Obrir portes a una nova filosofía, una nova manera de fer més propera la Casa de la Vila a la ciutadania, de crear una esperança de futur, de desenvolupar una sensibilitat capaç d´avançar amb les persones...

La “clase política” olesana ha d´assimilar les queixes com a punt de partida per a solucionar els problemes que aquestes comporten i no com alló que aborreix i que per aquesta raó no s´els fa cas.

S´ha d´alçar la veu i treure´ls els colors, manipulen descaradament i redueixen els problemes a la barroera “berborrea” del maniqueisme la qual cosa, d´altra banda, és un autèntic senyal de la seva identitat.

Ens passa com al camaleó que, davant aquestes circumstàncies adverses, no sap de quin color posar-se. Encara que, de moment ens reconeixem vermells d´indignació, fins i tot de ràbia i impotència.

Evidentment, arel d´aquesta reflexió es podrien començar molts debats, pero per acabar posant un toc d´esperança? transcric les paraules d´un mestre tibetà quan li van preguntar com habia escapat de l´invasió xinesa per les neus de l´Himalaya, amb escasa preparació i provisions, sense saber quina ruta agafar ni el resultat de la seva fugida. La resposta fou breu “vaig posar un peu darrera l´altre”...

Malgrat els anys que portem caminant, encara ens queden molts pasos per donar

-Mai falta algú que sobra-